UNA MICA D'HISTÒRIA

Els orígens del Passeig de Gràcia En els seus orígens era una via romana que partia de Barcino (Barcelona) fins Sant Cugat del vallès pel " coll Serola". Tenia també la funció de comunicar la ciutat amb la Via Augusta que es trobava aprox. a l'alçada de l'actual Travessera de Gràcia. El camí seguia el curs d'una riera i entrava a la ciutat pel Portal dels Orbs (Portal del Cecs) situat on és ara el Portal de l'Àngel. Més tard, va esdevenir principalment el camí que anava des de la ciutat emmurallada de Barcelona al poble de Gràcia (municipi independent fins al 1897). Es tractava d'un camí de terra voltat d'horts a banda i banda, que rebia el nom de "Camí de Jesús" probablement per l'existència en aquella època del convent de Jesús ubicat a la part alta del que avui és el passeig. Passeig de Gràcia abans del Pla Cerda Projecte i inauguració Va ser el 1821, quan es va aprovar el primer projecte per urbanitzar el Passeig de Gràcia sobre el Camí de Jesús. El projecte obra de Ramon Plana, era molt necessari perquè Barcelona s'afixava dintre d'unes muralles que oferien una vida insalubre. Les epidèmies sovintejaven i causaven greus estralls entra la població. Després de molts entrebancs i d'estar paralitzades a causa de les epidèmies, (les obres havien estat iniciades el 1820) finalment les va acabar el Capità General de Catalunya, Francisco Bernaldo de Quirós, Marquès de Campo Sagrado. El Passeig de Gràcia es va inaugurar el 1827, constava de 5 carreres paral·leles i feia 42 metres d'ample a diferència d'avui la part central era la que estava destinada als que hi anaven a peu. Passeig de Gràcia 1872 El Passeig s'omple de vida i animació L'any 1853 el passeig fou il·luminat amb fanals de gas, i un any més tard 1854 s'enderrocaren les muralles. El passeig va esdevenir de seguida un dels llocs d'esbarjo més transitats de la ciutat. Al llarg del seu recorregut havia tot un seguit de jardins i atraccions, es van obrir cafès, restaurants, sales de ball i teatres. L’oferta d’espectacles s’obria a diferents classes socials. Cal dir que al principi totes les zones d'esbarjo eren aixecades amb fusta, ja que, les normes militars prohibien edificar al voltant de la ciutat. Quan es va derogar la prohibició de construir estructures fixes, es van començar a edificar nous teatres i jardins. Entre altres, el jardí del Criadero,(1840). el Jardí de les Delícies,(1840). Els Camps Elisis i el seu teatre, (1853). el Jardí d'Euterpe(1857-60). el Prado Catalán(1863-72), el Teatre de la Sarsuela(1864-72), el Teatre Varietats(1865). el Teatre Espanyol(1870-89), El Tívoli (1874) Teatre Líric (1881), el Teatre Novedades(1884- 1938). (Veieu: Teatres i zones d'esbarjo al Passeig de Gràcia a finals del segle XIX) Passeig de Gràcia a la segona decada del segle XX Viatjant en un tramvia de cavalls El 1860 es va aprovar el Pla Cerdà que contemplava convertir el passeig de Gràcia en un dels principals eixos de la ciutat. El Passeig va començar llavors a esdevenir el lloc favorit on l'aristocràcia exhibia les seves habilitats en l'art de muntar a cavall i els seus cotxes luxosos. El 1859 es fundà la companyia "Central Barcelonesa", que va inaugura una línia de serveis públics de cotxes "òmnibus" entre Barcelona i Gràcia, un any més tard es creà "La Catalana Graciense". El 1872 S'inaugura el primer tramvia de cavalls entre Barcelona i Gràcia, el tramvia era en aquella època un mitja de transport eminentment burgès, El preu del bitllet entre 20 i 30 cèntims de pesseta resultava prohibitiu per les classes populars. Més tard van venir les populars "Catalanes" tramvies sense rails, molt més econòmics, autèntica revolució del transport en aquella època. El tramvia elèctric no va aparèixer fins el 1899, a partir d'aquell moment el passeig viuria una gran febre constructora. Finalment el metro va arribar el 30 de desembre de 1924. (Veieu: Dels tramvies de cavalls al metro, els transports del Passeig de Gràcia) Passeig de Gràcia 1908 La febre constructora ens porta el modernisme Entre 1890 i 1925 el passeig va ser el centre residencial de la burgesia de més categoria, En aquells anys eren poques les cases que tenien botigues a la planta baixa, la gent elegant si passejava, es celebràvem també les desfilades militars i la rua de carnaval. Entre 1880 i 1900 es construïen molts edificis residencials entre ells alguns palaus avui tots desapareguts amb l'excepció del Palau Robert, i el Palau Marcet, (actual Cinema Comèdia) encara que d'aquest malauradament només en queda la façana, l'interior fou destruït al convertir-lo en Teatre els anys 50. Palau Marianao (enderrocat) avui al seu lloc s'aixeca l'edifici del Banc Vitalici El 1906 es van instal·lar al llarg del passeig els bancs fanals modernistes de ferro forjat dissenyats per l'arquitecte Pere Falqués i Urpi i el 1909 s'hi van afegir sis fanals més a la cruïlla amb la Diagonal (retirats el febrer de 1957 perquè obstruïen el trànsit). A banda i banda del carrer, es construïen edificis imponents. Els burgesos van encarregar els projectes als millors arquitectes del moment, es tractava de mostrar qui era més poderós i tenia més bon gust. La denominada "mançana de la discòrdia" (per la barreja d'estils) és segurament el màxim exponent d'aquesta lluita per la transgressió respecte dels models més historicistes i acadèmics. Així a principis del segle XX els arquitectes modernistes; Antoni Gaudí, Pere Falqués, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Domènech i Montaner, Enric Sagnier, Josep Vilaseca, etc. estaven ocupats remodelant i dignificant les cases existents, com ara, la casa, Atmatller, la Casa Batlló, la Casa Lleó-Morera, o construint-ne de noves com la Casa Milà(La Pedrera) entre les més conegudes. A la segona dècada del segle XX, el Passeig de Gràcia havia arribat al seu màxim esplendor. A partir de 1925 i amb la posada en marxa del metro, va començar a canviar, moltes cases foren transformades i començaren a instalar-se tallers i comerços a les plantes baixes. Passeig de Gràcia 1931 De la República al Franquisme Durant un període de la segona República i durant la guerra civil, va prendre el nom de “passeig Pi i Maragall”, dedicat al president de la primera República Espanyola. El 1939, des del 27 de gener fins al 7 de març, s'en va dir “Paseo de General Mola”. A partir dels anys 50 del segle XX es comença poc a poc a convertir-se en un carrer comercial, també s'instal·len moltes entitats bancàries i companyies d'assegurances. A finals dels anys 60 el vehicle privat té el passeig envaït. Per pal·liar la situació, l'ajuntament construeix a principis dels 70 dos grans aparcaments subterranis, i amplia considerablement les voreres laterals, pavimenta'n-se amb lloses hexagonals inspirades en les que havia fet Gaudí per a les cuines de la Pedrera. Tot plegat donà al passeig l'aspecte de Bulevard que té avui. Amb aquesta nova distribució els passejos lateral, queden convertits en espai de serveis i lloc per aparcar, perden-se l'harmonia estètica, i també l'utilitat, dels fanals-bancs modernistes situats en el centre del Passeig.